Juras de samba
Avui, el primer mail que tenia al compte del gmail era de la meva mare. M’ha enviat un text del brasileny Mario de Andrade, un poeta, novel·lista i musicòleg brasileny fundador del modernisme d’aquell país. A diferència de l’autor, mort el 25 de febrer del 1945, a mi em queden molts caramels de maduixa, com a mi m’agraden, per assaborir i poder compartir.
“He comptat els meus anys i he descobert que tinc menys temps per viure d’aquí en endavant, que el que he viscut fins ara. Em sento com aquell infant a qui regalen una bossa de caramels. Els primers se’ls menja feliç, però, quan s’adona que n’hi queden pocs, comença a assaborir-los profundament.
Ja no tinc temps per a reunions interminables, on es discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s’aconseguirà res.
Ja no tinc temps per suportar persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut. Ja no tinc temps per perdre’l amb mediocritats.
No vull estar en reunions on desfilen egos inflats. No tolero els manipuladors ni els aprofitats. Em molesten els envejosos, que tracten de desacreditar als més capaços, per apropiar-se dels seus llocs, dels seus talents i dels seus èxits. Detesto, si en sóc testimoni, els defectes que genera la lluita per un càrrec important.
Les persones no discuteixen continguts, a penes els títols. El meu temps és escàs com per discutir títols. Vull l’essència, la meva ànima té tard amb pocs caramels en el paquet. Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure’s dels seus errors. Que no es vanti amb els seus triomfs. Que no es consideri elegida abans d’hora. Que no defugi les seves responsabilitats.
Que defensi la dignitat humana i que desitgi tan sols caminar de la banda de la veritat i l’honradesa. L’essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent que sàpiga tocar el cor de les persones. Gent a qui els durs cops de la vida, li han ensenyat a créixer amb suaus carícies a l’ànima.
Sí, tinc tard, per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no malbaratar ni tant sols un dels caramels que em queden. Estic segur que seran més exquisits que els que m’he menjat fins ara. La meva fita és arribar al final satisfet i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència. Espero que la teva sigui la mateixa, perquè de qualsevol manera hi arribaràs.”
