Màgia verda per l’atur

Poso el play. Sona “Light Up a Candle” de Kasey Chambers. Començo a fer un brainstorming.

Light Up A Candle

Misteri. Amor. Problemes amb la companyia elèctrica. Nadal. Màgia. Pastís d’aniversari. Esperança. Tots tenen alguna cosa en comú, poden anar acompanyats de la llum d’una espelma.

En aquesta pluja d’idees també podria posar-hi el meu nom: Isaac. Jo també estic al costat de la llum d’una espelma. De color verd. He sentit que encendre’n una del color de l’esperança pot servir de reclam per aconseguir feina. Pot semblar una bogeria. Els currículums ja estan enviats i els fils ja estan moguts. De projectes, n’hi ha. I molts. Però cap acaba d’arrencar. Per encendre una espelma no hi perdo res. Observo la llum càlida al cantó dret del meu portàtil. L’espelma no ho sap però confio en què sigui el meu talismà per art de màgia.

Sempre m’ha agradat la màgia. De petit, quan anava a casa dels meus avis anava corrents a l’habitació de planxar. Amb el temps s’havia convertit també en el cementiri de les joguines de la meva mare i tots els meus tiets. Allà em convertia en l’Andy de ‘Toy Story’ i el ‘Magia Borràs’, en el meu Woody. Aquella capsa plena d’elements absurds em convertien en el “Màgic Andreu” de la família. Tot i que ara sigui un record ‘kitsch’ de la caspa catalana, fa més de vint anys estava de moda.

Jo era el Rei de la guillotina que no tallava el dit; el Rei de la reproducció de conills d’espuma. Amb poc més de set anys m’havia convertit en el Rei de la vareta màgica. Però el meu truc preferit era endevinar la carta que havia apuntat en un paper “el meu seleccionat”.

El set de bastos. El dos de copes. L’as d’oros. Amb tres cops sobre la taula endevinava la carta de tothom que se’m posava al davant. Com en tota màgia, hi havia truc.

Observant la llum verda d’espelma em pregunto quin és el truc d’esperar feina en una metxa cremant. La cançó de la Kasey Chambers ja s’ha acabat i apago la flama amb els dits. Es veu que s’ha de fer així. Confio en què abans que s’acabi la cera verda hagi arribat el tracte. Mentrestant, aniré al sofà a veure un altre capítol de ‘Dexter’. S’està convertint en el company de viatge ideal. De la mateixa manera que en Dex, l’espelma serà la salvadora d’aquesta mort anomenada ‘ATUR’?

Un més al Club del Ta

Fa un any just i clavat que no escric res en aquest blog. Me n’han passat de tots colors. He treballat molt, també m’he avorrit, he estimat i m’he deixat estimar, he viatjat per feina; també per plaer. He embarcat una nova aventura a Madrid i hi he celebrat els meus 30. He deixat, he tornat i he tornat a deixar Barcelona. Ja amb Tren-Ta no he tingut hores per la vida social i abans de les vacances, m’he tornat a quedar a l’atur. La meva professió és així, tan aviat no tens hores per veure la gent que t’estimes, com en tens tant que no saps què fer per passar el dia. Sigui com sigui, he conegut a persones importants que ja són una peça més en la meva vida de ‘Tente’.

Totes aquestes peces són al meu facebook. Ho deia fa més de 12 mesos, “El ‘facebook’ és un gran potenciador de records on convergeixen la majoria de persones que han ocupat un espai en la teva vida”.
Fa uns dies, un dels meus ‘facebookfriends’ ha decidit baixar del tren inventat pel Mark Zuckerberg. Un invent que ha servit per conèixer-nos més, passar bons moments i descobrir que hi ha mil formes per poder mantenir el contacte: un SMS, un somriure, una classe pràctica de cotxe a distància o un safari fotogràfic. Però altres nombroses opcions tenen una xarxa social pel mig: El MSN, l’Spotify, l’Skype, el Gmail o un Blog.

Així ha estat com he decidit reobrir aquest blog. Curiosament, fa un any que no hi publicava res. En aquest temps, he entrat a formar part del club dels Ta i ja no l’abandonaré. Passaré els Tren-Ta, els Quaran-Ta, els Cinquan-Ta, els Seixan-Ta, els Setant-Ta i espero arribar a més. Hi ha una cosa però, que no canviarà, segueixo creient en les casualitats, en les coincidències i deu ser per alguna cosa que avui 4-N, un any després, he de reobrir aquest blog nascut perquè el temps viatgi més ràpid.

Potser perquè gràcies a la peça X he descobert una cançó. Millor dit, he descobert un gran videoclip ple de vida i veritat. Com diuen els Gossos a la ‘Tríada’, hem de ser capaços de creure’ns les nostres il•lusions i viure els somnis.

Trí_a_da. [c. 1900; del ll. trias, -ădis, i aquest, del gr. triás, -ádos, íd.]

f 1 Grup de tres entitats, conceptes, noms, etc., sempre que tinguin entre ells alguna relació que permeti de passar de l’un a l’altre, talment que cadascun suposi o inclogui els altres dos.
2 CIT Conjunt de tres cèl·lules que resulten d’una divisió meiòtica irregular.
3 CRIST La Trinitat.
4 FILOS 1 En Plotí, grup de les tres hipòstasis: l’U, el noûs i l’ànima del món, que emanen l’una de l’altra per processió (sense perdre’s l’una en l’altra) i retornen a l’U.
2 En Hegel, cadascuna de les sèries ternàries que desenvolupen unitàriament i harmònicament la dialèctica del pensament i de l’ésser.
5 GEN Conjunt de tres gens.
6 HIST REL/MIT En les religions politeistes, grup de tres divinitats vinculades entre elles la significació del qual varia en cada religió.
7 PAT Conjunt dels tres símptomes principals que caracteritzen una malaltia.
8 MUS Acord musical de tres notes.

Has trobat quin és el teu significant? Jo sí.
Merci per continuar viatjant amb mi.

No.

Avui fan falta poques paraules per descriure aquesta entrada. Crec que escoltant les tres cançons en l’ordre que he penjat es pot extreure la idea principal, molt relacionada amb la història que estic escrivint actualment. A vegades ens pensem que hem descobert el millor a la nostra vida, al perdre-ho, podem tornar-nos febles i avocar-nos al pitjor. Sempre però, hi haurà algú que et farà obrir els ulls per poder arribar al port que desitges. La recompensa és més gran quan t’adones que el llistó obtingut és molt més preuat del que havies perdut.

Juras de samba

Avui, el primer mail que tenia al compte del gmail era de la meva mare. M’ha enviat un text del brasileny Mario de Andrade, un poeta, novel·lista i musicòleg brasileny fundador del modernisme d’aquell país. A diferència de l’autor, mort el 25 de febrer del 1945, a mi em queden molts caramels de maduixa, com a mi m’agraden, per assaborir i poder compartir.

“He comptat els meus anys i he descobert que tinc menys temps per viure d’aquí en endavant, que el que he viscut fins ara. Em sento com aquell infant a qui regalen una bossa de caramels. Els primers se’ls menja feliç, però, quan s’adona que n’hi queden pocs, comença a assaborir-los profundament.

Ja no tinc temps per a reunions interminables, on es discuteixen estatuts, normes, procediments i reglaments interns, sabent que no s’aconseguirà res.
Ja no tinc temps per suportar persones absurdes que, malgrat la seva edat cronològica, no han crescut. Ja no tinc temps per perdre’l amb mediocritats.
No vull estar en reunions on desfilen egos inflats. No tolero els manipuladors ni els aprofitats. Em molesten els envejosos, que tracten de desacreditar als més capaços, per apropiar-se dels seus llocs, dels seus talents i dels seus èxits. Detesto, si en sóc testimoni, els defectes que genera la lluita per un càrrec important.

Les persones no discuteixen continguts, a penes els títols. El meu temps és escàs com per discutir títols. Vull l’essència, la meva ànima té tard amb pocs caramels en el paquet. Vull viure al costat de gent humana, molt humana.
Que sàpiga riure’s dels seus errors. Que no es vanti amb els seus triomfs. Que no es consideri elegida abans d’hora. Que no defugi les seves responsabilitats.
Que defensi la dignitat humana i que desitgi tan sols caminar de la banda de la veritat i l’honradesa. L’essencial és el que fa que la vida valgui la pena.
Vull envoltar-me de gent que sàpiga tocar el cor de les persones. Gent a qui els durs cops de la vida, li han ensenyat a créixer amb suaus carícies a l’ànima.
Sí, tinc tard, per viure amb la intensitat que només la maduresa pot donar.
Pretenc no malbaratar ni tant sols un dels caramels que em queden. Estic segur que seran més exquisits que els que m’he menjat fins ara. La meva fita és arribar al final satisfet i en pau amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència. Espero que la teva sigui la mateixa, perquè de qualsevol manera hi arribaràs.”

Movent filsakis

Pà amb tomaquet, formatge i un bon got de llet de vaca. No és el retrat de la Heidi esmorzant, és el que he fet avui de bon matí després de dutxar-me i escoltar una cançó que de moment és inèdita. Em té completament enganxat i segur que amb el temps pensareu el mateix. Després de tirar sacs de runa, carregar sacs de ciment i veure que les obres evolucionen correctament, he rebut una trucada de bon matí. Sembla que hi ha projectes que poden tirar endavant. Barcelona i Atenes, podrien tenir un pont musical important.

Ara però, us deixo amb el primer single del segon disc del Jose Galisteo perquè aneu obrint boca. El 26 d’octubre estarà a la venda i hi ha grans composicions que espero que enganxin. S’ho mereix.

Beautiful life

Tinc un bon flashforward. Així resumiria el dia d’avui. Grans perspectives perquè ‘la belleza está en tu cabeza’. No m’extenc gaire perquè aprofitaré aquesta ratxa. No sempre s’està pletòric.

Petons a tots!!!

La princesa Jade

A vegades, tens la sensació de conèixer persones amb àngel, amb un encant especial. És el que va passar amb la Jade Ewen, l’última representant del Regne Unit a Eurovisió. El seu somriure, un tracte desaforadament agradable i un bon perfum que no vaig poder desxifrar, em van captivar.

Fa un parell de mesos, el Nikos em va presentar el que seria el seu primer single. Era una de les apostes del nou segell d’Universal fins que el passat 21 de setembre es van fer oficials els rumors que corrien per la web. La Jade seria la substituta de Keisha Buchanan, una de les tres integrants de ‘Sugababes’. A veure si hi ha sort amb ‘Sweet 7″. Se la mereix.

Us deixo amb un dels temes que havien de formar part del seu primer disc. Ara, sonarà a tres veus.

I’m yours

Quant de temps sense escriure pel blog, oi? Teniu raó. I començaré a escriure mentre sona la meva cançó. Sí, ja fa més d’un any que us dono la tabarra amb el Jason, però què voleu que us digui, des de que el vaig descobrir que forma part de la meva banda sonora. Senzillament, genial.

Des de l’últim cop que vaig escriure han canviat moltes coses però crec que explicar-les totes seria massa extens i tampoc voldria avorrir-vos. Així que ara, quan ja estic apunt de posar-me al llit, vull agrair al Jaume i la Maria els meus últims tres dies. Gràcies per ser-hi. Gràcies a vosaltres les armilles fluorescents, les sirenes i els tubs incandescents blancs d’hospital s’han convertit en fantàstiques orades al forn, sessions de cine inolvidables i una fondue amb flama d’alçada. GRÀCIES. Miss you. Bona nit. I’m yours, va per vosaltres.

“Guayominí”, 12 points

Després de moltes setmanes sense escriure (massa), inmers en els arxius d’Eurovisión (molts), ha arribat el moment de no deixar passar per alt la petició del Chus (gran). Us parlaré del Festicaspós (enorme). Tinc moltes dades per compartir, i tot i que crec que seria massa heavy deixar-les anar totes de cop, us en donaré algunes. De pas, aprofito i “visualiscolteu” el meu top 10 per l’edició d’aquest Festival d’Eurovisió.

És curiós que sempre s’atribueixi a Eurovisión un cert complot de veïnismes. I més curiós és veure el cas d’Spain. Com diria el Pete: “Spain is different”. I és veritat. Almenys, així ho demostra la tradició eurovisiva del nostre país. Per exemple, sabíeu que el país que més vots ha rebut des de Madrid és Alemanya?

Sabíeu que Andrew Lloyd Webber, creador de “Jesucristo Superstar” o “Evita”, és el compositor del “temazo” del Regne Unit d’aquest any? La seva intèrpret, Jade Ewen, ha sortit d’una mena d’”Operación Triunfo” a lo bèstia: “Your country needs you”. Aquest talent show comptava amb cantants reconeguts dins del panorama musical anglès com a concursant i el mateix Lloyd Webber va ser l’encarregat d’escollir a la Jade per anar a Moscú. Si per mi fós, els “12 points” anaven cap a al “Guayominí”.

És veritat que, a priori, Eurovisión sembla un festival decaient i cada cop més freak, caspós, obsolet… Però és la percepció que es té aquí. A la resta d’Europa, el festival serveix per treure als millors intèrprets que ho esperen com la gran oportunitat per catapultar-se a la fama. Per Eurovisió han passat Umberto Tozzi, ABBA, Céline Dion, Olivia Newton-John, Baccara, Ricchi e Poveri, Domenico Modugno, Julio Iglesias, T,A.T.U., Sergio Dalma o Raphael. Enguany, Noa serà l’encarregada de representar a Israel i Ronan Keating, cantant irlandès i exvocalista de Boyzone, és el compositor del tema danès. Una cançó amb tots els ingredients per triunfar a la ràdio fórmula.

Al llarg de la història eurovisiva són molts els nens que han representat al seu país. Els més petits, Jean-Jacques que va anar per Mónaco l’any 1968 o l’israelià Gil, l’any 1988. La guanyadora més jove del certamen va ser Sandra Kim el 1986 que cantant “J’aime la vie” va defensar a Bèlgica i va obtenir la seva primera i única victòria fins al moment. Aquest any, el representant noruec, compositor, músic i intèrpret del seu tema, surt com a màxim candidat per fer-se amb el triomf a Rússia. Alexander Rybak té 22 anys i és el noi més jove d’aquest any.

La més jove és l’islandesa Yohanna, amb 18 anys. Ja us l’havia presentant amb anterioritat i m’encanta.

Ucraïna és el país que més ràpid ha aconseguit la victòria al Festival, va començar a participar el 2003 i el 2004, ja guanyava Eurovisió amb Ruslana. Aquesta intèrpret, tenia tanta força, que durant els assajos va arribar a carregar-se el terra de vidre de l’escenari. Aquest any, Svetlana també és una de les favorites per emportar-se el guardó cap al seu país. Segur que no deixarà indiferent perquè és un país que cuida molt les posades en escena i ja està preparant una “màquina infernal” per deixar-nos enlluernats… A més, ha modificat la lletra fent referència a que es la noia anticrisi i que ha arribat per poder-nos ajudar.

I per acabar amb el meu TOP 10, us adjunto tres cantants molt coneguts a Europa (menys a casa nostra) i que representaran a França, Grècia i Turquia, respectivament.
La cançó de Patricia Kaas és preciosa. És una cançó d’amor amb majúscules. La lletra parla de tot el que es faria i deixaria de fer per amor. Fantàstica.

Sakis Rouvas, imatge de Vodafone, Pepsi, presentador del Factor-X grec, ex-gimnasta professional… està molt vinculat amb Eurovisió. Ja va representar el seu país el 2004, quedant tercer. A més, va presentar-lo quan el Festival es va celebrar a Atenes el 2006. Aquest any va disposat a guanyar i fer-se amb el primer premi.

La turca Hadise, també és molt coneguda a Europa i és una de les grans favorites per guanyar, juntament amb el noruec i Soraya. S’haurà d’esperar al 16 de maig per veure què passa…

A dia d’avui, és el meu top 10. No crec que varïi gaire perquè he hagut de conviure unes quantes setmanes amb aquests personatgets. Properament alguna aventura i desventura en forma de fotografia eurovisiva apareixerà pel blog.

Ya vienen por el llano los migueletes

Feia temps que no reia tant i tan escandalosament. Crec que ha estat una de les millors sessions de risoterapia en setmanes!!! I no serà perquè no siguin habituals. Per primer cop, els veïns de baix que estan d’obres, no han estat els més escandalosos de l’escala. I jo us penjo aquest ‘jitazo’ perquè entreu amb el millor peu al cap de setmana!!!